dimarts, 25 d’octubre de 2011

SERRAT



Decir Serrat es decir juegos, escuela, calle y niñez... i adolescència i joventut, maduresa ... i bons i mals moments i. .. No sóc gens original. Serrat és la banda sonora de la meva vida, i la de tants ... Recordo la primera vegada que vaig ser conscient d'estar-lo escoltant. Va ser a casa de la meva cosina gran i -si no em falla la memòria- sonava "El drapaire". I jo tindria ... cinc anys? I des de llavors va amb mi.



El drapaire


Sempre de matí
fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un "trajo" estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu emprenyant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol bandarra vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...

 


Per el meu amic


 Puc vendre'm l'ànima al diable
i el cos als demés
i llogar fins la guitarra
per diners
o trencar la meva imatge
com si fos de guix
o jugar-me l'esperança
al "set i mig".

Però no pas aquest poema volador i petit.
Gust d'amor.
Color magrana
que he escrit per al meu amic...

Ets bo
Ets dolç
Ets mascle.

L'alcohol em destruirà el fetge
i les arnes la pell,
el fum els pulmons
i els homes el cervell.
Podreu fullejar els meus somnis,
grapejar els records
i estripar-me plors i versos
jocs i amors.

Però no pas aquest poema volador i petit.
Gust d'amor.
Color magrana
que he escrit per al meu amic...

Ets bo
Ets dolç
Ets mascle.

He tingut sort amb les dones,
que ja és molt tenir,
i a les mans la primavera
que ja és dir.
He pujat on la neu crema
i he caigut al sot.
Demaneu-me el que vulgueu
que tinc de tot.

Però no pas aquest poema volador i petit.
Gust d'amor.
Color magrana
que he escrit per al meu amic...

El bo
El dolç
El mascle




Cantares

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar.

Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse.

Nunca perseguí la gloria...

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar:
«Caminante no hay camino,
se hace camino al andar...»
golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
«Caminante no hay camino,
se hace camino al andar...»
golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar,
cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
«Caminante no hay camino,
se hace camino al andar...»
golpe a golpe, verso a verso.



Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.


1 comentari: