dimecres, 23 d’abril del 2014

Sant Jordi






Roses i llibres. Dracs i espases. Princeses i cavallers. Sang i barres.
Un dia per passejar, olorar, llegir...
No cal gastar gaire en roses, també valen les del jardí, o les dibuixades, o les virtuals. I els llibres... millor a la paradeta del llibrer de barri que a les urpes dels explotadors de joves.
Felicitats a tots els Jordis.
Feliç Sant Jordi!

dijous, 20 de març del 2014

PRIMAVERA





Mi mayor deseo... que esta Primavera de Botticelli sirva como símbolo del  fin de un invierno que dura ya demasiado y nos traiga el renacimiento de la vida, de los valores, de los derechos, del goce de disfrutar de las sensaciones, de las pequeñas cosas, de las ganas de vivir.




divendres, 7 de març del 2014

Obsessions





Quan mirem fixa i obsessivament un punt en l'horitzó perdem l'oportunitat de gaudir de tot el que es situa a banda i banda del camí. Reduïm tot a aquest punt. Ens cega. Neguem altres mirades, altres punts de vista. Perdem perspectiva. Perdem tots els matisos.

dimarts, 11 de febrer del 2014





...

Desenraizada como tronco de plátano
a merced de la borrasca, puro cráter, pura fragilidad
sin saber echar raíces pero voy
poniéndome en escena, fuera de foco,
...

Luisa Futoransky

dijous, 6 de febrer del 2014

Cançó de bressol per a una princesa negra





 
Dorm, dorm, petitona, dorm
que en draps de fosca blava
t’embolcalla la lluna negra,
tan negra com tu.
La nit teixeix corrandes
quan pensa en tu;
te les canta ta mare,
Poniegú.
Quan el vent arribi
naixeran als teus ulls
plors de bambú!
 
El conte El Palau de Vidre, de Gabriel Janer Manila, ens narra la història de la princesa Poniegú. Antoni Rodríguez Sabanés hi posa la música a aquesta preciosa cançó de bressol interpretada per l'Escolania de Segovia.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

diumenge, 19 de gener del 2014

EL IAIO PACO



 


El mejor contador de historias. El mejor cantador de coplillas picantes. La persona que mejor ha sabido quitarme los miedos (aquel primer día de escuela...). El que más coletillas ha dejado en mi modo de hablar. El que me enseñó a hacer solitarios, pajaritas de papel, a jugar con un cordel, a hacer trucos con las manos. El que parlava amb nosaltres en català... y blasfemaba en castellano.
Hoy hace 26 años que se fue. Y sigo echándole de menos.

dimecres, 8 de gener del 2014






Yo, pecador, en fin, desesperado
de sombras y de sueños: me   confieso
que soy un hombre en situación de hablaros
de la vida.   Pequé. No me arrepiento.    

B.O.