Parlem



A CLAUS DE SORRA

A claus de sorra he penjat els ormeigs

i he desat tots els llibres a calaixos de boira.

Ara, amb les mans pintades de colors,

em posaré la roba de les festes

i esperaré les noies quan surtin del cinema.

Si plou duré un paraigua de color cridaner

i unes sabates grosses d'un verd agosarat.

Les noies passaran i diran: - Bones tardes

(potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),

i fugiran pels carrers tenebrosos

a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.

Quan sigui fosc tornaré cap a casa

repetint en veu baixa versos que encara estimo,

cansat i decebut; i em pesarà la roba

damunt el gest tristíssim de peresa.

Hi haurà a cada portal una parella

besant-se o qui sap què, mentre que jo,

sol i indefens, pensaré que la nit

és una noia verge que m'espera

i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.

Miquel Martí i Pol



TANTES CIUTATS ON HAVÍEM D'ANAR

El nostre somni és fet de ciutats cultes
amb música i cafès hospitalaris,
la majestat d'un port i estacions
de ferro i vidre amb trens brunyits pels vespres
i per la pluja, la mateixa pluja
que ens acompanya en un petit hotel
o des de les finestres d'un museu.
Hi ha recers a l'empara de grans arbres,
gent callada, educada i ben vestida,
i les silencioses llibreries
on els ulls vaguen mentre cau la tarda.

Tantes ciutats on havíem d'anar, oh estimada.
La lluna surt damunt dels ponts de ferro
dels anys quan canvià la nostra llei.
Des de llavors el temps és una pluja
que ens ha amarat igual que una teulada.
Però en la llum del pati hem vist els temples
de marbre blanc i travertí daurat.
Hem trobat, als carrers de petits pobles,
fastuosos estucs de color terra
esgrafiats pel vent. Aquesta casa
del balcó i de l'eixida té una llum
de conversa i refugi. De nosaltres,
el qui quedi tindrà el xiprer i les heures
per fer-li de record i companyia
fins que ens trobem a les ciutats del somni.

Joan Margarit

És la meva llengua materna. La que em va acariciar des del bressol i amb la que vaig dormir a les meves nenes. La llengua en la que penso i amb la que parlo als meus pares o amb la que escolto els somnis de les meves filles. No és la llengu...a en la que estimo, perquè l'amor em va arribar en castellà. Tampoc és en la que millor m'expresso, perquè vaig néixer -per sort- bilingüe i perquè no em van deixar -per desgràcia- fer-la servir per estudiar. Però és la meva i és rica, i sona perfectament dolça a les orelles que l'escolten amb afecte. No és una llengua tribal, com algun imbècil que ha aconseguit treure'm de polleguera en alguna publicació s'entesta a repetir. I no és una amenaça ni una imposició estudiar en la pròpia llengua. I els que vivim al meu poble, a la meva ciutat, a la meva terra podem donar fe.