DIA HISTÒRIC, DIA TRIST?

Com a persona adulta i demòcrata -encara que aquesta paraula s'ha utilitzat en els últims temps tan demagògicament que ja comencem a no saber què significa- acceptaré la resolució que es prengui al Parlament aquesta tarda. Però que ningú s'apropiï de la veritat absoluta, perquè no existeix. Que ningú vingui donant lliçons sobre republicanisme o llibertat, sobre lluita social i reivindicativa. M'he cansat de lluitar contra aquesta merda de sistema corrupte que tenim; de denunciar actuacions policials quan molts dels que ara onegen banderes ni tan sols les veien; de demanar que s'obrin fosses quan no semblava importar més que als que tenien familiars allà enterrats; de denunciar comportaments molt poc socialistes en integrants del PSOE. Crec que no he de demostrar a ningú el meu compromís, i em fa mal sentir que m'ho he de repetír a mi mateixa perquè hi ha opinions i maneres de dir que em produeixen vertigen. Felicitats als que pensin que avui guanyaran (sigui qui sigui i surti això com surti), perquè això sembla que han volgut convertir-lo en una guerra.
Tal com he dit, acataré qualsevol resultat. Però segueixo pensant que no guanya ningú. Que, acabi com acabi, això ja no té remei i perdem tots.

Scent of Geranium

Quan es mou una planta d'un lloc a un altre, cal donar-li temps perquè torni a donar fulles.

Un meravellós curt de la realitzadora iraní Naghmeh Farzaneh que ens acosta a la seva experiència com inmigrant.

Que tinguem sort

Quan el discurs de l'odi comença a guanyar terreny al dels raonaments és impossible (per a mi almenys) no sentir por. Els que haurien d'haver sabut negociar i encaixar les peces del puzle no han sabut fer-ho. Però ens han dit d'una banda i per un altre que "tranquils, la situació està controlada, sabem el que fem, no hi ha perill" els uns "la unidad está garantizada i salvaguardamos la democracia", els altres "la llibertat està aquí davant, només falta donar el pas per aconseguir-la, pacíficament ". Però no és cert. Ni uns ni altres tenen ni idea de cap a on anem, ni de què passarà demà. Cadascun planeja la seva estratègia sense tenir ni idea de com reaccionarà el de davant. I mentrestant, més i més llenya al foc per part dels incendiaris, fins i tot del que alguns (gràcies al diable cada vegada menys) pensaven que era mediador i al qual només li va faltar dir "us enviem a l'exèrcit". Que tinguem sort.

Cuando el discurso del odio empieza a ganar terreno al de los razonamientos es imposible (para mí al menos) no sentir miedo. Los que deberían haber sabido negociar y encajar las piezas del puzzle no han sabido hacerlo. Pero nos han dicho por un lado y por otro que "tranquilos, la situación está controlada, sabemos lo que hacemos, no hay peligro" los unos "la unidad está garantizada y salvaguardamos la democracia", los otros "la libertad está ahí delante, sólo falta dar el paso para alcanzarla, pacíficamente". Pero no es cierto. Ni unos ni otros tienen ni idea de hacia dónde vamos, ni de qué pasará mañana. Cada uno planea su estrategia sin tener ni idea de cómo reaccionará el de enfrente. Y mientras tanto, más y más leña al fuego por parte de los incendiarios, incluso del que algunos (gracias al diablo cada vez menos) pensaban que era mediador y al que sólo le faltó decir "os mandamos al ejército". Que tengamos suerte.

Els nens morts
són sempre dins de la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.

J.M.

Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.

Lluís Llach

No hay voz que quiebre el silencio del agua
bajo el alba. Y ni siquiera nada que se estremezca
bajo el cielo. Sólo una tibieza que diluye las estrellas.
Estremece sentir la mañana que vibre,
virgen, como si nadie estuviese despierto.

Cesar Pavese

Despedida

Despedida

Quizás, cuando me muera,
dirán: Era un poeta.
Y el mundo, siempre bello, brillará sin conciencia.

Quizás tú no recuerdes
quién fui, mas en ti suenen
los anónimos versos que un día puse en ciernes.

Quizás no quede nada
de mí, ni una palabra,
ni una de estas palabras que hoy sueño en el mañana.

Pero visto o no visto,
pero dicho o no dicho,
yo estaré en vuestra sombra, ¡oh hermosamente vivos!

Yo seguiré siguiendo,
yo seguiré muriendo,
seré, no sé bien cómo, parte del gran concierto.

Gabriel Celaya (18-3-1911/18-4-1991)

NOCTURNO SIN PATRIA

Nocturno sin patria

Yo no quiero un cuchillo en manos de la patria.
Ni un cuchillo ni un rifle para nadie:
la tierra es para todos,
como el aire.

Me gustaría tener manos enormes,
violentas y salvajes,
para arrancar fronteras una a una
y dejar de frontera solo el aire.

Que nadie tenga tierra
como tiene traje:
que todos tengan tierra
como tienen el aire.

Cogería las guerras de la punta
y no dejaría una en el paisaje
y abriría la tierra para todos
como si fuera el aire...

Que el aire no es de nadie, nadie, nadie...
Y todos tienen su parcela de aire.

Jorge Debravo